Dolors Aleu, exemple de feminisme al segle XIX

Març és el mes de la dona. Es realitzen milers d’accions i esdeveniments al voltant de la figura femenina a tots els àmbits. I tot i que sembla que hi ha coses que estan canviant, seguim necessitant parlar i donar visibilitat al moviment feminista.

Més de 550 000 persones es van manifestar el passat 8 de març a Madrid i Barcelona. Però encara hi ha gent que no sap què és el feminisme, que no entén la importància d’aquestes manifestacions i la defensa dels nostres drets.

El feminisme, encara que és intrínsec en les dones, és heterogeni i inclou al conjunt de la societat. A la seva concepció més amplia, el feminisme no és aliè als homes, sinó que replanteja la masculinitat, no és un moviment radical i, per descomptat, no té ressentiment ni odi cap a l’home, sinó que abraça i defensa la diversitat.

El feminisme al·ludeix a l’apoderament de la dona, a la violència masclista, a la desigualtat social, domèstica i salarial. És a dir, lluita contra la desigualtat a tots els nivells en què la humanitat es desenvolupa.

És tasca de tota la comunitat visibilitzar-lo, lluitar per un món més just, defensar la igualtat de gènere i fer servir la raó i el sentit comú.

Per això, aquest mes volem que coneguis a Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en Medicina i Cirurgia d’Espanya. A més, és qui dóna nom a una de les nostres residències a Barcelona.

Aleu va ser una figura de la lluita pel feminisme. Una cosa que avui és normal, com ara escollir carrera, era quelcom impensable per a la dona en el segle XIX.

Va cursar els seus estudis a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona entre els anys 1874 i 1879. Les seves notes eren excel·lents, la seva tenacitat digna d’admiració i la seva valentia tan forta que avui la seguim recordant.

Una consulta situada a la Rambla de Catalunya fou el lloc on va exercir la medicina durant 25 anys només llicenciar-se. Però la doctora era inquieta, li preocupava el món que l’envoltava i la posició de la dona en la societat. Va realitzar accions com ara prescriure la no utilització de la cotilla pel perjudici que comportava a les dones.

A més, va ser voluntària a la casa de Càritas de Barcelona i va fundar l’Academia para la Ilustración de la Mujer juntament amb la famosa concertista d’arpa Clotilde Cerdà i Bosch.

Avui tot això ens sembla normal. Les nostres resis estan plenes de dones que estudien no només Medicina, sinó també Economia, Literatura, Matemàtiques, Belles Arts, Biologia i una infinitat de carreres més. Aprenen idiomes, practiquen esports i decideixen sobre el seu futur personal i professional.

Encara queda camí. Frases com «això és cosa de noies», «porta’t com una senyoreta», «dona havia de ser», «els homes no ploren» o «ets un machote» segueixen formant part de les nostres expressions diàries i no som conscients de fins a quin punt calen en nosaltres.

Si ciències com la medicina no entenen de gèneres, hem de treballar juntes per integrar les diferències i la riquesa que suposen, i no perpetuar comportaments que ens separen tant en drets com en oportunitats.